“Vet aquí que una vegada hi havia una vella molt rica, tan rica, que diuen que set anys seguits, amb tots els dies i totes les nits, passats comptant sempre els seus diners, encara no haurien bastat per a comptar-los tots. I, tot i ésser tan rica, diuen que encara tenia més anys que diners i, tot i ésser tan vella, no es volia pas morir, perquè deia que, al món, sempre es veien coses noves”.
Aquest paràgraf de Joan Amades es llegeix al seu Folklore de Catalunya (1950). Correspon a la rondalla La vella que no volia morir mai. No m’estranya el raonament de l’anciana. Fins que arribi la parca no m’hauré de morir sense veure coses que em sorprendran, per previsibles que siguin.
Tot just enguany, municipalment qualificable com a postrem, veurem com s’obren molts carrers per fer-hi qui sap què. D’aquí al final de l’hivern, amb l’estiu enmig, temps de rases i rareses. No ens hauríem de queixar, que seria cosa de desagraïts. Tot es fa a fi de bé. La ciutadania té el privilegi d’assistir a diferents escenificacions a cel obert i a peu de carrer d’unes obres de les què sovint desconeix el desenllaç. No se sap mai quan ni com s’acabaran. Des de la productora consistorial ens ofereixen una programació de comèdies amb guió imprevisible, i a vegades improvisat. No és altra cosa que un regal perquè l’electorat senti la conveniència d’agrair els gestos amistosos dels respectius governs locals, que sempre pensen en el gaudi del contribuent.
També haurem de viure uns quants mesos més per llegir els programes electorals. Cadascú amb les seves dèries, em friso per conèixer com s’ho volen fer unes i altres pel que fa a l’activitat econòmica i fins a quin punt el desenvolupament serà una de les prioritats. Potser sí que aquesta vegada, finalment, es farà veure que el pal de paller del progrés dels nostres municipis té a veure amb l’estabilitat i la solidesa dels sectors econòmics predominants.
Tenim molts reptes per endavant. Això només seria un tòpic i una frase feta si no fos perquè hem de reaccionar a realitats esclafadores. El creixement residencial, l’envelliment progressiu de la població, la falta de personal en oficis claus de la nostra economia, la formació ocupacional i professional, l’assignatura energètica, la revàlida de la digitalització, l’amenaça ambiental, la fractura social, la nova mobilitat, la retenció d’activitats industrials, l’atracció d’inversions, l’acompanyament a noves iniciatives i quantes i tantes facetes que ens haurien de fer pensar i actuar.
I així, sempre coses noves, per velles que siguin.
Mireu, un mariner d’aquells que cuinaven ranxos a bord explicava amb serrells saberuts una recepta de cananes amb tomàquet, all i ceba. Era a la sobretaula d’un àpat amb regust genuí i de pa sucat a la llera del plat. Els parroquians eren de prou confiança i s’aplegaven conventualment, a porta tancada; exaltats alguns per les consonants bàquiques amb les què s’acostuma a reblar una refecció gens frugal però tampoc pecaminosa.
Com diria el costumista, vet aquí que l’oratòria tafanera d’un confrare va fer que li preguntés al cuiner el nom de la recepta. Cananes a la vaca Colloni!, va exclamar sense pensar-ho gens ni mica el veterà ranxer. La facècia es va celebrar amb una riallada d’aquelles que desperten llàgrimes a balquena.
L’ocurrència del pescador era tan genuïna com l’estofat de cananes. Alguns dels assistents van recordar que aquesta expressió, la mateixa o semblant, temps era temps, la feia servir la gent més gran per respondre amb rotunditat a segons quines preguntes, donant a entendre un cert domini de l’assumpte del què en realitat no se’n tenia coneixement.
En aquest cas, el gir prové de la gent de baix a mar, factoria de dites memorables que no sempre es fan de bon escoltar. Tant és així que es podria parlar de la medecina de la vaca Colloni quan s’ignorava el nom del guariment o la festa de la vaca Colloni quan es desconeixien els motius d’una disbauxa o, per què no, la política de la vaca Colloni quan no s’entenien les decisions de l’alcaldia.
No ens falten excuses per batejar una munió d’anomalies urbanes a l’estil de la vaca Colloni. Fins i tot la toponímia de cada poble hauria d’encabir en el seu catàleg una plaça o una avinguda en honor a la vaca Colloni; és a dir, per posar sentit i estil a aquelles coses que no en tenen i que tampoc no tenen per on agafar-se. Ben bé podríem adaptar l’epítet de la vaca Colloni per catalogar coses inefables i accions innomenables. Com la vella de la rondalla, no passa una jornada sense que ens sorprenguin amb una cosa nova.
Isidre Also
Director de l’Agència de Desenvolupament NODE Garraf
